Màxima i Novel·la: el cas de "À la recherche du temps perdu"

[cat] La tesi s'organitza segons dos eixos, l'un de caràcter general, i l'altre de caràcter aplicat. El primer és l'anàlisi de la funcionalitat narrativa del gènere de la màxima dins del gènere de la novel·la. El segon, l'estudi d'aquesta funcionalitat en la Recherche de Proust, obra escollida com a "cas" particular que obliga a reconsiderar les hipòtesis que ha formulat la teoria literària sobre el tema de les relacions entre els gèneres de la màxima i de la novel·la. El capítol 1 és un capítol introductori on es mostra la necessitat de l'estudi que s'emprèn en els capítol següents. El capítol 2 consisteix en una definició de la màxima a partir de la seva comparació amb les altres formes breus de la prosa com el pensament, l'aforisme o el proverbi , i conclou defensant una anàlisi narrativa de la màxima novel·lesca. Aquesta perspectiva qüestiona la importància de les propietats formals de la màxima i reivindica una aproximació al gènere que tingui com a punt de mira les seves propietats funcionals: des d'aquesta òptica, no importen tant els trets característics de la màxima (allò que comparteix amb les altres formes breus i allò que la distingeix d'aquestes formes) com allò que fa la màxima en un altre text. La idea que la màxima novel·lesca no és tant una forma com una força en el text en què es troba és a la base del capítol 3, que estudia els equívocs que comporta la tendència a extreure les màximes d'una ficció per convertir-les en unitats constitutives d'un nou llibre. Aquesta descontextualització elimina el caràcter de "text en un altre text" propi de la màxima novel·lesca, i per tant la converteix en un enunciat privat de la seva enunciació. El capítol 4 estudia el tema de les relacions entre la màxima i la novel·la a partir del discurs de la Retòrica en tant que ciència del text que en descriu el bon funcionament. Més concretament, s'hi analitzen les manifestacions que en la narrativa i en la teoria i la crítica literàries ha tingut el dogma retòric de la continuïtat del text i dels principis que s'han associat a aquest dogma com la regularitat, l'articulació i el desenvolupament orgànic del discurs. Els dos primers apartats del capítol 5 defensen la discontinuïtat i la fragmentació del text de la Recherche, discontinuïtat posada de manifest per la tendència exògena de les seves màximes; el tercer i darrer apartat del capítol relaciona la màxima amb el concepte de motivació narrativa, mostrant com la màxima és una estratègia amb què el narrador fa versemblants gran part dels episodis del relat. Al capítol 6 s'analitza la màxima en la Recherche entenent aquesta darrera no ja com a text, sinó com a novel·la en el sentit genèric del terme, i mostra com el pes que té en l'obra el discurs sentenciós obliga a reexaminar la qüestió del seu estatut genèric. El capítol 7 estudia la manera com la màxima afecta el procés de la lectura, és a dir, el tipus de contracte que, per mitjà de la màxima, el narrador estableix amb el narratari, així com l'efecte que pressuposa que tindrà en aquest darrer i la resposta que preveu per part seva. Aquest estudi s'enceta amb una revisió de la teoria de la recepció i de la psicocrítica, i es tanca amb aportacions vingudes de la Retòrica, entesa ara com una teoria de la relació entre els subjectes. El capítol 8, finalment, fa una recapitulació dels continguts tractats i presenta algunes possibles línies de recerca relacionades amb el tema estudiat que la tesi ha deixat per cobrir.[eng] This doctoral dissertation follows two lines of argument. The first one investigates the narrative function of sententiousness within the novel as a genre. The second one is an applied reading of the narrative function of maxims in Marcel Proust's work "À la recherche du temps perdu". This work was selected because it allows us to challenge the main theses that literary theory has to offer with regards to the relationship between sententiousness and the novel. Chapter 2, following the Introduction, defines the maxim in comparison to other short forms of narrative and explores its formal properties to claim for an approach to the genre that emphasizes functional properties instead. The idea that maxims within novels work less as a "form" than as a textual "function" is at the origin of chapter 3, where I investigate the misreading that result from extracting maxims from fictional texts to compose other new works. Chapter 4 addresses maxims from the point of view of Rhetoric, and more in particular, it deconstructs the rhetorical dogma in support of the continuity of text, and the principles behind such dogma. Chapter 5 makes a case for discontinuity in "À la recherche..." a discontinuity that is revealed by the exogenous thrust of maxims within that text and shows other maxims to work to introduce verisimilitude in the fiction. Chapter 6 analyses how maxims work within "À la recherche..." as a novel, not as a text. I demonstrate that the genre of Proust's "À la recherche..." should be reconsidered in the light of the importance of sententious discourse in this novel. Chapter 7, followed by the Conclusions, studies how maxims affect the reading process, that is, the kind of contract established between narrator and narratee by means of maxims: how the narratee is affected by maxims and what the narrator foresees as the narratee's respons